divendres, 24 de gener del 2014

Salvador Espriu

Salvador Espriu:
Salvador Espriu va néixer el 10 de juliol de l’any 1913 a Santa Coloma de Farners i va morir el 22 de juliol de l’any 1985 a Barcelona.
Espriu va ser un poeta,dramaturg i novel·lista català és especialment destacat per les seves novel·les. Salvador Espriu va viure la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial,el Franquisme i la Guerra Freda ; tots aquests es veuen reflectits a les seves obres. Espriu tenia una teoria de la fi del món i això el marcava com un home pessimista.
Totes les seves obres són símbols de les experiències que va viure com: Antígona (la Dictadura de Franco),El Cementiri de Sinera (la infantesa)etc.  
Salvador Espriu sempre va viure a Catalunya, enlloc d’exiliar-se, tot el que vivia de dia a dia li inspirava per escriure totes les seves bones obres.
Les obres que va escriure Espriu: Laia, Antígona, El cementiri de Sinera, Primera història d’Esther,La pell de brau, Les cançons d’Ariadna , Per a la bona gent, El Dr. Rip etc.
A m més a més Espriu va guanya una sèrie de premis com :Premi lletra d’Or, Premi Montaigne, Candidatura pel Premi Nobel de la Literatura, Premi d’Honor de les lletres Catalanes, Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya etc. 

http://www.tv3.cat/videos/2730370

divendres, 17 de gener del 2014

Símbols - Josep Carner

Símbols
L’antic veia la Lluna com una noia casta ,
el Sol com una poeta .El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta con una pell s’encasta)
És com una senyora(Guiteres o Proubasta)

que, sobreeixint,no dóna , amb planta lleu,cap tomb;
baldera,boteruda de natges i de llim,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.

Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans
pren qualsevol dels agafadors llampants
I envers de la plataforma s’empeny ella mateixa

però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa;
són pocs una minyona, un noi i un d’ Agramunt
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.
                                      
                                       D’Auques i ventalls (1914)










Aquest poema ( Símbols) pertany al poemari d’Auques de ventalls,1914, en aquesta època Josep Carner ja començava ser popular, el fet de la mort de Maragall (1911) el va afavorir bastant. La seva poesia s’estava en convertint en un model per als altres poetes, sobretot per raons lingüístiques, ja que reincorpora mots del català clàssic i també en crea de nous, i va posar les pautes noucentistes.

És un llibre d’ambientació ciutadana , sobre Barcelona. Que explica una noia que està a l’estació de tranmvia. Descriu a la dona grassa i ens diu que espera a l’arribada del seu tranvia, i està molt preocupada de com pujarà. Arriba el tranvia i la preocupació de la dona es fa realitat, perquè no pot pujar, només ha pogut pujar una cama i necessita ajuda d’una noia i de uns nois. I finalment en Carner ens explica a,mb tots els detalls com han ajudat i l’esforç que ha hagut de fer la dona.. Podem trobar algunes figures retòriques com asíndeton,comparació,ironia, encavallament etc.
Es tracta d'un poema humorístic perquè l'autor s'en riu de la dona. .
està format per 4 estrofes de 4 versos i 3 versos per tant es tracta d'un sonet de12 síl·labes. La rima és consonant i s'altera masculina amb la femenina. I es versos són d'art major.

Noucentisme


El noucentisme és un moviment cultural i polític que comença a Catalunya al 1906 amb la creació de la Solidaritat Catalana i acaba al 1923 amb el cop d'estat de Primo de Rivera. El nom de noucentisme surt per primera vegada amb les gloses d'Eugeni d'Ors.En la literatura van destacat els autos següents: Josep Carner,Jaume Bofill,Josep M. Folch,Carles Riba. El noucentisme utilitza els gèneres literàris següents: assaig, poesia, l'oratòria . En el camp de la narrativa els autors no segueixen les pautes de Joan Maragall sinó que escriuen relats breus.En el noucentisme tots els autors catalans es van proposar de recuperar la cultura catalana, la llengua, i els valors catalans.

Video:
Noucentisme